El franquisme va ser una de les versions del feixisme, en aquest cas a l’Estat espanyol. Tot i que hi ha certs sectors que argumenten que no va ser feixista perquè va tenir característiques pròpies, el règim de Franco es basava en la repressió brutal dels drets civils, la destrucció i desarticulació del moviment obrer i una estructura jeràrquica en benefici de les elits econòmiques. 

Per identificar adequadament el problema i no caure en el parany de banalitzar el feixisme, és necessari ser conscients que el feixisme s’adapta i transforma segons la realitat temporal, nacional i social.  És així com es pot entendre l’auge del feixisme arreu d’occident; per exemple, les dictadures de Portugal o Grècia no són més que expressions d’un fenomen comú. 

Un dels arguments principals d’aquells qui veneren el franquisme és que no era expansionista ni imperialista, a diferència d’Alemanya i Itàlia. La realitat fou, però, que a part d’enviar tropes de la División Azul al front de l’est durant la II Guerra Mundial, el franquisme va portar a terme un imperialisme intern. Va oprimir les identitats nacionals de Catalunya, Euskal Herria i Galiza, i va exercir una opressió colonial brutal al Sàhara Occidental. A més, no podem oblidar que la majoria dels generals franquistes que van donar el cop d’estat del 36 venien d’haver-se format a les guerres a l’Àfrica.

Fa un segle, Europa vivia una situació molt similar a l’actual: crisi econòmica, inseguretat laboral, desconfiança política i una sensació de pèrdua de futur. El feixisme va sorgir com a resposta de les elits per controlar aquest malestar i que no es materialitzés en experiències revolucionàries o revoltes socials. D’aquesta manera, dirigien als oprimits contra sectors encara més precaritzats de la mateixa classe treballadora, en comptes d’assenyalar l’arrel real del problema: la desigualtat generada pel sistema capitalista.

Avui, davant la crisi econòmica, ecològica i la crispació social que aquestes generen, el feixisme reapareix amb un discurs que promet “ordre” i “valors tradicionals”, però realment esborra la realitat de classe: defensa l’estructura de desigualtat social, ataca les conquestes feministes i del moviment obrer, divideix la població amb discursos d’odi contra la població migrant i criminalitza la pobresa.

El feixisme es presenta com a eina revolucionària, capaç de sacsejar l’ordre establert i donar resposta als problemes de les classes populars. Es disfressa d’alternativa rupturista davant la crisi econòmica, la inseguretat i la desafecció política, però la realitat és que només ofereix una falsa rebel·lió que manté intactes les estructures de poder.

Quan el feixisme irromp, no ho fa amb un programa polític que busqui cap canvi real en les relacions econòmiques i socials, sinó amb un discurs de restauració. Enfronta el penúltim contra l’últim, culpant col·lectius oprimits de les crisis que, en realitat, són generades per les mateixes elits que el feixisme mai no qüestiona. És per això que el feixisme no només no és revolucionari, sinó que és contrarevolucionari. No proposa un futur nou, sinó un retorn a un passat idealitzat que mai va existir.

En comptes de trencar amb el sistema que empobreix i precaritza, el reforça. No combat el poder econòmic, sinó que l’assegura. No millora la vida de les classes populars, sinó que les divideix i les utilitza per imposar un model autoritari, on la desigualtat no és conseqüència del sistema, sinó la seva base. El feixisme, lluny de ser una resposta contra les injustícies del capitalisme, és la seva eina més violenta per mantenir-les.

Cap dret ha estat concedit amb generositat. La jornada laboral de vuit hores, el vot femení o l’educació pública són conquestes conquerides gràcies a la lluita col·lectiva. Però així com es van guanyar, es poden tornar a perdre. Des de fa trenta anys, ens trobem en un context de pèrdua de drets socials i laborals, davant el creixement de polítiques neoliberals basades en el lucre econòmic.

Quan el feixisme arriba al poder, els primers drets que ataca són els dels treballadors i de les treballadores, les dones i les minories, perquè són drets que garanteixen una societat més justa, solidària i democràtica. No és casual que, només arribar al poder, els governs de Milei, Trump o Meloni hagin desregulat el mercat del treball desprotegint les treballadores, impulsant polítiques migratòries xenòfobes i atemptat contra els drets de les dones i de les persones trans.

El feixisme sempre ha necessitat enemics imaginaris per justificar el seu autoritarisme i repressió, i construir un relat que li permeti dividir la societat i canalitzar el malestar social cap a grups vulnerables. Fa cent anys, ho feia a través de la “conspiració jueva internacional”, el “perill roig” o la “conspiració maçònica-comunista”; actualment ho fa mitjançant el negacionisme climàtic i l’acientifisme.

Les teories de la conspiració generen una desconfiança cap a la realitat objectiva, divideix la societat enfront dels “altres” i planteja el seu discurs com rebel i contracultural. Així, moltes persones que creuen en aquestes teories alhora també pensen que són elles les que estan més informades, a diferència de la resta que creuen en el relat comú. El negacionisme antivacunes n’és un bon exemple.

El negacionisme climàtic no s’ha d’analitzar des de la creença que els nous feixismes creguin realment que el canvi climàtic no existeix, sinó perquè l’actual situació d’emergència climàtica qüestiona el seu model basat en l’explotació il·limitada de recursos. Així, neguen el canvi climàtic per protegir els interessos de les corporacions energètiques i del capitalisme extractivista i per atacar els moviments que ho qüestionen.

El feixisme no nega la realitat científica perquè la desconegui, sinó perquè necessita mantenir el poder d’una minoria sobre la majoria. Al Brasil, Bolsonaro no va destruir l’Amazònia ni va promoure el desmantellament dels organismes de protecció ambiental perquè no era conscient que era perjudicial; ho va fer perquè beneficiava l’expansió de la ramaderia intensiva, la mineria il·legal i el narcotràfic.

El feixisme ha convertit el feminisme en un dels seus principals enemics, construint el seu discurs a través de la misogínia i l’antifeminisme. Però per què ho fa?

El feminisme de classe ha qüestionat les estructures de poder i desafia el model patriarcal sobre el qual es construeix l’actual sistema econòmic i, concretament, també el feixisme. Així, els moviments feixistes veuen el feminisme com una amenaça perquè aquest impugna la societat jeràrquica cisheteropatriarcal, dona eines d’emancipació a les dones i posa en crisi la masculinitat opressiva.

Quan ens trobem en crisi econòmica, el feixisme intenta presentar el retorn als valors tradicionals com a solució. Defensen la família nuclear com a “refugi” davant la inestabilitat, però en realitat aquest model reforça la submissió i la precarietat de les dones. Així converteixen el feminisme en un enemic intern, com una ideologia extremista i creant falsos relats sobre la “ideologia de gènere” per generar por i rebuig.

A més, el model de masculinitat patriarcal també imposa uns rols rígids i opressius als homes, limitant-los a través de la repressió emocional, la pressió per ser “proveïdors”, la socialització a través de la violència i la seva exclusió de les cures i la criança dels infants. Aquesta masculinitat opressiva està deixant desemparada tota una generació de nois que comencen a no veure futur.

El feixisme actual ha après a construir el seu relat xenòfob a través del discurs de seguretat nacional. Ja no utilitza obertament proclames supremacistes, sinó que disfressa el seu odi sota la falsa preocupació pel benestar de la població. Així, associa la immigració amb la delinqüència, la pèrdua d’identitat i la precarietat, creant un enemic intern contra el qual redirigir el malestar. Així i tot, no tota immigració suposa un perill per aquest moviment reaccionari: només les persones migrades pobres són l’enemic, en un exercici de criminalització de la pobresa basat en estereotips i prejudicis. 

Davant cada problema de seguretat, els mitjans afins al feixisme assenyalen de manera desproporcionada els casos on hi ha persones migrades implicades, encara que les dades desmenteixin la relació. Es creen narratives exagerades d’onades criminals i barris perduts pel multiculturalisme, mentre s’amaguen les causes estructurals de la delinqüència. Això permet justificar polítiques repressives de control policial i lleis antimigratòries. 

Després, introdueix la idea que hi ha un “pla” per substituir la població autòctona per persones migrants, la teoria de la “gran substitució”. Tot i ser una falsedat sense base, aquest relat fomenta l’odi i ha estat inspiració d’atacs supremacistes blancs arreu del món, com els atemptats de Christchurch a Nova Zelanda o la massacre del Paso, als Estats Units, l’any 2019.

Finalment, el feixisme també diu que els migrants “roben” llocs de feina i abusen dels serveis socials, quan la realitat és que la gran majoria d’aquesta migració pobra treballa en condicions d’extrema precarietat i explotació. Aquest discurs serveix per tapar el veritable motiu de la precarietat: la desregulació laboral, la precarització i les retallades en serveis socials. 

El feixisme, doncs, no utilitza el discurs de la seguretat per protegir ningú, sinó per justificar la repressió i dividir els sectors populars, així com protegir els interessos privats. Presenta la immigració com una amenaça per evitar que es qüestioni el model econòmic que realment genera aquesta desigualtat i inseguretat. La seva estratègia és la mateixa de sempre: enfrontar el penúltim contra l’últim, perquè qui està a dalt de tot continuï sense ser assenyalat.

L’antifeixisme no és només rebutjar les idees feixistes, sinó organitzar-se per evitar que el feixisme es torni a situar com a eina del poder econòmic per restringir drets i llibertats. 

El feixisme no és només odi visceral o irracional, sinó una estratègia política que sempre està present, latent a la societat, i que guanya força quan la crisi sacseja l’ordre establert. En períodes de crisi, les estructures del poder l’utilitzen de manera més oberta i agressiva per reforçar el seu control. En aquests moments, el discurs reaccionari es fa més explícit i radicalitzat, les dretes clàssiques l’absorbeixen i el legitimen, i la violència es normalitza. Això no significa que el feixisme desaparegui en períodes de prosperitat, sinó que canvia d’expressió. La ideologia neoliberal ens ha fet normalitzar propostes filofeixistes, intensificant o moderant el discurs segons les necessitats del moment.

L’antifeixisme lluita per una societat més justa on la classe treballadora tingui garantia de drets i de futur, on no existeixi l’explotació d’una persona sobre una altra. Un futur compartit on no es classifiqui la gent segons la seva identitat i on els conceptes de “democràcia” i “llibertat” no siguin paraules buides de contingut.

És per això que l’antifeixisme no pot ser reactiu. No es tracta d’esperar que el feixisme torni amb força per combatre’l, sinó construir una resistència permanent que no permeti que el seu discurs penetri, es normalitzi i que consolidi la seva hegemonia. Davant del creixement del feixisme no n’hi ha prou amb indignar-se: cal entendre’l per combatre’l i construir una alternativa basada en la justícia social i la no-discriminació. Cal reforçar la democràcia.